LA SALSA

En aquest apartat os parlare sobre un ball molt intens i mogut.

La salsa és un ball afrocaribeny que neix de l'encontre de distintes modalitats de música ballable pròpies de l'Amèrica Llatina amb el jazz.

Entre 1971 i 1973 obté el màxim ressò comercial i l'any 1975 arriba a la seua màxima popularitat. A partir d'aquell moment, els empresaris saquegen el repertori de la música cubana dels 40 i dels 50 i el venen amb el nom de "salsa".

Els locals on es balla salsa són coneguts com a salseries. A l'hora de sortir a la pista, els ballarins empren la majoria de figures dels balls llatins en les seues coreografies. Més que un ball, doncs, és una forma de ballar (tant junt com separat), un estil, que permet ballar sol o en parella, sempre però amb una gran mobilitat de cintura i de malucs, i que obliga gairebé a ballar-lo entravessat, a contratemps. Contràriament al son, ací els peus no arriben a ajuntar-se en el darrer temps, i les sèries solen de quatre moviments en quatre temps. El pas bàsic i les figures són les mateixes en totes les modalitats, però l'estil canvia en funció del tempo i del ritme. 

 Les combinacions més usuals són el pas bàsic, el pas lateral, el balanceig (endavant-endarrere), l'obre-tanca, el pas entrecreuat, el pas girat, el setanta, el setanta complicat, el pas dels enamorats i els girs (a la dreta o a l'esquerra) i desplaçaments. En grup es balla, de vegades, en forma de roda (roda cubana).^[1]

LA GAVOTA

 Una de les danses que també os explicare avui es la Gavota.

La gavota és una dansa tradicional francesa que encara es ballava a la Bretanya a mitjan segle XX; també fou una dansa cortesana i una forma instrumental ben popular des de finals del segle XVI fins a finals del XVIII.
La gavota cortesana era una dansa viva i ràpida, en mètrica binària, descendent del branle del segle XVI. Al segle XVIII, sovint tenia un caràcter pastoral i es presentava habitualment com un dels moviments de la suite, normalment després de la sarabanda.

És un terme genèric que fa referència a molts tipus de dansa tradicional de la zona de la Baixa Bretanya, però també a la Provença i a Iparralde. En la pràctica moderna d'aquest ball a la Bretanya s'observa una gran varietat de balls, especialment en el tipus de passos emprats, figures al terra i formes d'acompanyament. En alguns casos s'acompanyen cantant, alternant els solos i les intervencions del cor o altres solistes.

S'hi usen diversos tipus de compassos com el 4/4, 2/4, 9/8 i 5/8.
 Sembla que les gavotes escrites al segle XX deriven de les pràctiques del segle XIX i, per tant, probablement, no estan relacionades amb les danses cortesanes que es van fer populars a finals del segle XVI.

KALAMATIANOS

Bon dia!

Avui em trasllado fins a la illa de Grècia per explicar-vos una de les seves danses més tradicionals.

La dansa kalamatianos és una de les danses tradicionals més conegudes de Grècia. És pan-hel·lènica i es balla en la majoria d'esdeveniments socials.

Utilitza sempre un patró rítmic de set temps organitzats de forma 3+2+2. Es balla, doncs, en música amb un cas concret de ritme aksak.

Al segle XIX aquesta dansa s'anomenava "Syrtos O peloponisios" i no hauria estat fins més tard que hauria adquirit el nom actual, en sintonia amb el costum de Grècia d'anomenar les danses en relació als seus llocs d'origen. Les cançons a ritme de Kalamatianos sín molt esteses i populars.

EL MERENGUE

Hola!

Ja torno a ser aqui, pero avui os parlare sobre el merengue un ball tradicional de la República Dominicana.

Com ja he dit avans el merengue és un ball de la República Dominicana d'ascendència africana. Els seus instruments clau en el ritme són la tambora i el guayo, i la majoria de lletres es basen en l'equívoc i en el joc eròtic, sovint amb un punt de masclisme.

Existeixen diverses versions sobre el seu naixement: hi ha qui troba les seues arrels en ritmes com ara la tumba, la calenda i la chica, i hi ha qui el relaciona amb la mangulina, l'upa havanera, la dansa portorriquenya, o la llegenda d'un heroi ferit durant una batalla.

Durant el segle XIX se'l considerà un ball d'origen demoníac i, a començament del segle XX, un grup de músics estableix la seua estructura bàsica Als anys 70, Wifrido Vargas hi imprimeix un ritme enèrgic i sincopat, però no és fins al final dels 80, amb la irrupció de Juan Luis Guerra, que assoleix projecció internacional.

Durant els 90, el gènere ha arribat a una gran diversificació, tant a nivell temàtic com d'instrumentalització: s'ha enriquit amb influències del pop, del rock i d'alguns ritmes africans, i ha connectat amb el denominat rap llatí.
Actualment es compon en un 4/4 i es balla més lentament sobre dos malucs. Rítmicament, és similar a la marxa, amb tempos pràcticament idèntics a la marchinha brasilera, i la seua base harmònica és molt similar a la d'altres músiques tradicionals de les illes properes de Cuba i Puerto Rico.

Es poden distingir tres modalitats de merengue: la tradicional, la metropolitana i la que sorgeix en combinar-se amb el son (merengue-son).

EL TANGO

Bon dia! 
El següent ball del que us parlare es el Tango.

És considerat el ball i la música més internacional de l'Argentina i l'Uruguai mundialment associat a la passió i a l'amor.

El tango sorgeix dels suburbis de les ciutats de Buenos Aires i Montevideo a finals del segle XIX, en mig d'un ambient en el qual la ciutat argentina es transformava en una gran metròpolis a causa de la immigració i el progrés econòmic.
 Al començament, les cançons eren únicament instrumentals, tocades amb guitarra, violí, clarinet, "organito" (típic en la música d'eixa època a l'Argentina) i flauta, i les parelles ballaven entrellaçades.

En els seus primers anys, es tocava i ballava en prostíbuls i, per aquesta raó, moltes de les primeres lletres, quan hi tenien, eren vulgars i grotesques. Els grans poetes d'aquesta música, amb lletres que evoquen a l'amor que no va poder ser i el raval que ja no és el mateix, entrarien en escena a partir de la segona dècada del segle XX.

 D'entre el gran nombre d'autors d'aquesta disciplina, cal destacar a més de Carlos Gardel, Roberto Firpo, Roberto "Polaco" Goyeneche, Domingo Rey, Edmundo Rivero i Juan de Dios Filiberto.

ALEGRÍAS

Bon dia!
Avui us parlaré sobre un ball tradicional provinent de Espanya anomenat alegrías.



És un antic ball gitano espanyol, considerat el més pur i refinat del repertori.

Les seves cobles o estrofes solen ser de quatre versos octasí·labs. La seva melodia es de caràcter festiu i incitat al ball. El seu ritme esta condicionat per la mètrica del compàs de la soleá, però es diferencia en ella del seu tempo que es molt més ràpid.

Sembla ser que les alegrías provenen de la jota navarrès-aragonesa que va arribar a Cadis durant la ocupació francesa i la celebració de les Corts de Cadis. Per això les seves lletres contenen tantes referències a la Virgen del Pilar, el riu Ebre i Navarra.

Vestuari

Normalment esta ballat per dones que porten un vestit llarg fins els turmells amb volants a la part de baix, adornats per cintes o encaix. Les mànigues poden ser tan curtes com llargues, abullonades o amb volants . Les ballarines llueixen belles mantellines amb bordats de flors i llargs serrells. Completen el seu abillament amb peinetas, arracades de coral i sabates de taló.

Un dels intèrprets més coneguts de les alegrias és Enrique el Mellizo

hola qué tal estàs?
Avui us parlaré d'un ball.